La infància, la mirada del nen que amb el temps es perd i el coratge d’emprendre un viatge a les arrels d’allò que és la primera ferida afectiva, són el nucli gravitatori d’aquesta història, petita faula metropolitana dels nostres dies. El protagonista, de fet, quan era petit, com molts nens, tenia un amic imaginari.

Els nens sovint ho fan: creen un company de jocs, l’extreuen del meravellós món de la seva fantasia, per alleujar-se de totes aquelles tensions emotives i petites-grans preocupacions que formen part de la seva vida quotidiana.

Sovint, l’amic imaginari apareix quan el món al voltant del nen canvia o quan el nen passa molt temps sol. Llavors, l’amic que apareix en les seves visions li dóna un cop de mà, és el seu confident, el seu còmplice, i li ofereix confort i companyia.

L’amic imaginari normalment desapareix tot sol, amb el temps, sense necessitat d’un psicòleg, però… què passaria si un dia aquest amic tornés? Què representaria aquest retorn? És només una reaparició o un retrobament amb alguna cosa perduda?

Els llums s’apaguen, la mare ens ha tapat amb les mantes, ens ha fet el petó de bona nit. De sobte, és fosc i només queda aquella escletxa de llum que ve de l’altra banda de la casa. “Pots deixar la porta una mica oberta?” Qui no recorda haver fet aquesta pregunta? Ens hem quedat sols: sorolls, grinyols, una soledat improvisada que no té res d’existencial, així melancòlica, immerescuda. Però arriba ell, el nostre amic imaginari. I ens salva.

Quantes vegades a la nostra vida adulta no ens hem sentit igual de fràgils? Quantes vegades no ens hem sentit tan sols com aquell nen que llença una pilota contra la paret o que juga sol amb la seva Game Boy? Quantes vegades hem fingit no reconèixer aquesta necessitat de contacte? La manca de companys, la soledat d’un nen genera urgència, projecta una ombra cap als altres: una ombra a la qual confiar; un doble especular al qual no cal dir res. Ell ja ho sap. És exactament això el que ens fa por fer de grans, perquè, desgraciadament, un adult no es pot permetre tenir un amic imaginari.

Excepte en el cas de Roberto Benso, anomenat Bobo pels amics. Quan era nen, Bobo Benso tenia un amic imaginari: es deia Rocco. Ara Bobo Benso té trenta-vuit anys i la seva vida ja no li pertany. L’hi ha robat en Rocco.

La ruptura amb la seva parella sentimental, Estrella, el porta a un vagareig de records i desperta l’antic amic, que el substitueix en la seva pròpia vida. En Roberto ja està desposseït de tot allò material que definia la seva identitat. La ciutat es convertirà, així, en el seu viatge iniciàtic, en un pelegrinatge espiritual on l’imaginari i el real es troben.