Hi ha històries que només es poden explicar si es practica un cinema veritablement independent: amb baix pressupost, un nombre limitat de dies de rodatge, actors que coneixes, que són amics teus, que han compartit amb tu paraules, somnis i cerveses en abundància.

Aquest és un cinema meravellós, que permet travessar territoris poc transitats, imprevisibles, plens de riscos i incerteses. Un món anòmal, fantàstic, capaç de generar pensaments i records en qui t’escolta, coses que portaràs dins teu durant molt de temps, un equipatge preciós, fet de material resistent, impertinent, indecent, indesxifrable, al qual has de donar-li el teu propi gir i que, un cop acabat, es convertirà en una llar, un lloc on els teus pensaments estimaran habitar.

El cinema d’Angelo Orlando és això: ric en fluctuacions, anòmal, meravellosament imprecís, capaç de travessar mons segons les estratègies de allò voluptuós i sensual, un territori on els sentiments i l’amor són els protagonistes. Per això “imprecís”: no hi ha possibilitat de definir fronteres ni establir raons. Tot es mou dins d’un flux continu, generat per l’inconscient, per la liquiditat dels pensaments inestables.

Això és el que passa a Rocco té el teu nom: el món màgic que envolta la història intenta mantenir units els fils de la memòria, de l’amistat i de la necessitat devastadora que genera l’amor. La història sembla sorgir d’un desig i una recerca, de la hipòtesi que la nostra vida és més àmplia del que sembla, més abundant, que es desborda en un lloc fantàstic que intuïm però no podem definir. Per això, a la història es creuen diversos destins, molts sentiments i infinites emocions la lògica de les quals se’ns escapa.

Quants mons hem de travessar abans de comprendre? Angelo Orlando no dóna solucions ni hipotetitza finals: prefereix acompanyar-nos dins d’un món governat per somnis, pulsions, plaers, incerteses i certes desesperacions infinites.

Les dues figures masculines (Bobo/Rocco) entrellacen les seves vides, les intercanvien, però els problemes continuen sent els mateixos, les solucions es persegueixen i els dolors persisteixen. Ser abandonat, perdre un amor important, intentar una recuperació capaç de posar les coses al seu lloc, capaç de reconstruir un equilibri que evidentment no pot existir. I si la nostra dona s’enamora d’una altra dona, el xoc genera un excessiu d’astorament que aquí es maneja amb dramatisme (no hi ha ironia sinó dolor, dolor intensificat pel record i la nostàlgia).

Canviar el curs de les coses, delegar, passar la pilota a un company íntim i imaginari que es fa real per art de màgia, s’introdueix a la nostra vida i ens ho pren tot.

L’alternativa és tornar a començar, adquirir noves experiències, tornar a entrar al joc en un intent final de recuperar el propi territori, un territori no especialment volgut, buscat ni desitjat.
Bobo es veu obligat a participar en aquest mític viatge fins a l’últim pas: l’experiència de la mort que li permetrà, finalment, renéixer. Però és un renaixement que no comporta cap heroisme ni transformació espectacular. És una màgia capaç només d’una consciència breu, profunda, personal, reveladora i clara.

I Angelo Orlando es manté encertadament dins de la dinàmica que només la poesia pot permetre: el seu toc lleuger es troba a les paraules dels personatges, en les mirades dels actors, en les perplejitats i dubtes que les emocions generen espontàniament. L’objectiu no és recompondre el quadre, tancar un cercle ni tranquil·litzar-nos recuperant un sentit. Aquí, un es conforma amb poder dir-se a si mateix: “ho vaig fer bé, les coses havien de ser així, no hi ha altres camins ni altres solucions”.
El gaudi està en haver trobat algú que realment ha estat capaç d’estar allà per nosaltres, potser només un moment, algú a qui hem deixat entrar i que ha estat capaç de tocar la nostra ànima, aquella cosa que no està dins nostre sinó al nostre voltant, aquest jardí impalpable ple d’harmonies i bons olors.

1 de novembre de 2018 per Demetrio Salvi

Traducció realitzada amb el traductor www.DeepL.com/Translator

© REPRODUCCIÓ RESERVADA SENTIERISELVAGGI.IT (Llegiu l’article original en italià)